XERRANT AMB ARTUR
Artur: Oh, si us plau, sóc un tipus simpàtic, modern, i estic molt compromès amb les minories i la llibertat d'expressió. Què seria del nostre Oasis sense llibertat d'expressió?
LD: Precisament senyor president, diuen que des que es va posar a treballar el consell audiovisual de catalunya, ja no hi ha llibertat d'expressió.
A: Mmmmm amic ..., està caient en un clàssic tòpic espanyolista, i per aquí anem malament, eh?
LD: Perdoni president, però no és un tòpic, fa poques setmanes, sense anar més lluny, dos regidors de partits independentistes radicals van inflar a hòsties a la mateixa Rosa Díez a la universitat autònoma de Barcelona.
A: Uns romanesos?
LD: No, uns romanesos no. Uns radicals.
A: Ha, ha, ha, què xavals ..., en fi, bé, què vol preguntar?
LD: A veure ..., recolzen aquests radicals, "diríem violents", la consulta popular que vostè proposa sobre el pacte fiscal si el govern es nega a negociar?
A: S'equivoca, el PP no ha donat suport a la consulta.
LD: Eh ..., no, em refereixo als independentistes radicals.
A: Però aquesta gent no és violenta! A mi mai m'han fet res. Ni als meus amics.
LD: Ja, però això és perquè ..., és igual. Digueu-me, què busca amb el seu pla?
A: L'hi explicaré amb una metàfora, que m'agraden molt i em queden molt bé. Miri, Catalunya és una locomotora, d'acord? I ara mateix som una locomotora enganxada entre vagons..., repeteixo..., entre vagons. Veu l'absurd que resulta això? Som una locomotora, per l'amor de Déu, hauríem de poder circular lliurement, amb els nostres propis vagons!
LD: I, seguint amb la seva metàfora, a on va aquest tren?
A: A on? Doncs a ..., això ..., en ..., a la llibertat!
LD: Ho acaba d'inventar ...
A: Veig per on va, però abans que m'acusi que només invento o que dic el que em deixen dir, li diré que això és mentida, perquè acabo de parlar amb Rajoy i m'ha donat permís per parlar de qualsevol cosa. Ja! Es pensava que m'anava a enxampar, eh?
LD: D'acord, ... tornant al tren. I si resulta que el tren no va a la llibertat sinó a un precipici?
A: Doncs saltarem.
LD: En marxa?
A: No, bé, clar, és que ..., potser no li he dit que al tren hi ha un helicòpter, l'hi havia dit?
LD: Un helicòpter? I com pretén ficar un helicòpter en un tre
n?
A: No, és que és un d'aquests helicòpters petits, sap? Ara els fan així, res, una cosa que cap en qualsevol lloc.
LD: I ja hi cabrem tots els catalans dins?
A: Sí, bé, és qüestió d'organitzar-se.
LD: Ja, però és que si aquesta organització depèn de vostè, molts quedaran fora.
A: Per Déu, quines coses té ..., ningú tindrà cap problema perquè el que no estigui d'acord amb mi, pot saltar a un altre vagó. Al de Múrcia, per exemple.
LD: Però suposem que jo no estic d'acord amb vostè ..., vaig néixer i visc a Catalunya, sóc català, com vostè, jo també vull pujar a l'helicòpter.
A: Ja, però no parlem d'això.
LD: Però llavors..., vostè sospita que efectivament anem cap a un precipici ..., perquè, en cas contrari, no ficaria un helicòpter al tren.
A: Eh ..., no, no, perquè ..., això és el meu mòbil?
LD: El què?
A: Això, no ho sent? Riiiiiiing riiiiiiiiing riiiiing ...
LD: Això ho està fent vostè amb la boca.
A: Ha, ha, ha ..., m'encanta el seu humor, l'hi he dit ja? Té molt a veure amb el meu. Ha ha ha.
LD: Que li estic dient que sóc de Platja d'Aro, empordanès, català com el que més.
A: Sí, sí, el que sigui ..., bé, he d'atendre aquesta trucada. Riiiiiiing riiiiiiiiing riiiiiiiing ..., que sigui vostè molt feliç en la vida, eh?
I recordi ...., amb il•lusió.
LD: Però president, no he pogut ... president...
