UN DIA BUSCANT AL PRESIDENT
Benvolguts companys, ja hem tornat.
Un cop paït un esdeveniment com el de la acampada solidaria del 15 M a la Plaça de Catalunya de Barcelona, us he de dir que ha estat una experiència inoblidable i especialment colpidora per un ecologista i petit empresari de poble com servidor. L’arribada a la plaça ja impacte de lluny, el primer que vaig pensar va ser tornar a agafar el tren i tornar cap a casa. Amb molt de seny m’hi vaig anar acostant i el primer que vaig veure era un grup de mossos d’esquadra anti-avalots xerrant amb una claca de punkis (amb pensava que ja no en quedaven d’aquests) i juraria que parlaven amigablement. De tota manera la maranya de lones, cartons, palets de fusta i molt de fum d’unes herbes que recordaven la meva llunyana joventut seguien empetitint els meus ànims. Jo només pensava, si és lia una tangana aquí soc canari.
Una pancarta molt gran que resava: “ Esto és una reunión no un botellon”, amb va animar a seguir endavant.
A la motxilla, una màrfega, un sac de dormir , un fuet i la bota de vi eren totes les pertinences que hi podia perdre, per tant, mica en mica amb vaig anar introduint dins aquella massa ingent de gent. La plaça central era el lloc de reunió important i tot voltant hi havia, podríem dir-ne les seccions. Amb quatre fustes, cartrons i lones, els apartats de medi ambient, política, economia, medicina (am metges voluntaris), etc. etc., sense oblidar un menjador de campanya on si servien les provisions que de forma espontània la gent anava portant i una improvisada guarderia, inclús una perruqueria a l’aire lliure.
Sense adonar-me, vaig anar quedant captivat per els missatges que hi llegia, critiques ferotges contra injustícies que per costum, comoditat o ignorància ens anem empassant dia a dia i al cap de vall les arribem a trobar normals.
No us faré el resum del que allà es va parlar per que ho podreu llegir millor als diaris, pot ser la visió personal us pot ser més interessant.
Hi havia molt jovent, molt de pelut però també molta gent amb arrugues a la cara, fruit d’una vida de feina dura, i el seu gest i la seva mirada eren la proba de que no eren allà per passar l’estona. Famílies, grups, molt de Iphone , guitarres i porros una mostra perfecte del que és la nostra societat.
Cap al tard, tota aquella munió de gent és va anar convertint en una estora de sacs de dormir, entre aquell “mandala”, de colors dos sacs eren els nostres Hereus, Sterna, CAF, que més dona.
Per cert a la Plaça Catalunya hi vaig veure ratpenats volant ran del fanals , un senyal inequívoc de que res està perdut.
A les 8 del matí el sol m’ha despertat, he recollit els trastos he deixat el fuet i dues pomes a uns peluts que dormien al meu costat i sense acomiadar-nos hem marxat amb la sensació de que hem viscut un cap de setmana històric, el dia en que no varem canviar res, però hem fet saber a politics, banquers i la resta de lladres de somnis, que la gent no som tant burros com es pensen.
Inés i Jaume
Membres d'Sterna
